Ello, yo y super-yo

C. Naranjo (1932) nos presenta a la personalidad (del latín, máscara) como una especie de residuo de nuestras estrategias infantiles por conseguir un amor que no nos llegó naturalmente en un entorno de escasez; es decir, la personalidad como una especie de “otro yo”, a modo de “parásito”. De niños nos encontrábamos en un momento en el que sólo podíamos “recibir amor” hasta llegar (en la edad adulta), siempre y cuando hubiéramos colmado satisfactoriamente todas nuestras necesidades de amor, a desarrollar la capacidad de darlo. Desgraciadamente, la mayoría, como adultos, quedamos anclados en la necesidad y, por lo tanto, ya que de niños no supimos lo que era recibir, de adultos no sabemos dar.

Los sabios nos indican que, la liberación nos llega al enfocar nuestra conciencia a esa especie de “mochila” que vamos llenando (de patrones limitantes, máscaras, bloqueos, etc.) desde nuestra más tierna infancia; cuan más conocido y aceptado (integrado y transcendido) se vaya haciendo nuestro propio “extraño”, menos gobierno tendrá sobre nuestra vida. Citando a Gurdjieff (1869 – 1949): cuando una máquina se conoce a sí misma se hace responsable de sus actos y ya no puede llamarse máquina.

Así pues, el carácter sería el conjunto de formas de hacer, pensar y sentir que han sido condicionadas en la infancia. En este sentido, esta personalidad o “ego” estaría en contraste con aquello que hemos bautizado como “esencia” o “alma” (véase Identidad y esencia).

Según S. Freud (1856-1939), el ello constituye la sede psíquica de todas las pulsiones del bebé que busca su satisfacción inmediata. Como la realidad opone frecuentemente resistencia a la satisfacción inmediata de estas pulsiones, en la primera infancia aparece el yo, encargado de canalizar esa satisfacción de manera socialmente aceptable, o de postergarla. A continuación, según Freud, frente al carácter desordenado, impetuoso y urgente del ello, el entorno del niño impone una serie de costumbres, normas, creencias que se desdoblarán del yo dentro del aparato psíquico dando lugar al super-yo, que no es otra cosa que la conciencia social y moral interiorizada entre los 3 y los 6 años. La presencia del super-yo alterará la función del yo, que ya no tendrá que mediar entre el ello y la realidad, sino entre el ello y la representación de la realidad que es el super-yo. A. Freud (1895 – 1982) nos dice que para que esta personalidad pueda navegar por el mundo se arma de un conjunto de mecanismos de defensa; una serie de procesos a través de los cuales cada uno de nosotros mantenemos enterrados ciertos elementos que amenazan nuestra armonía.

El psicoanálisis, pues, se fundamenta en la existencia en todo individuo de una ansiedad básica. A partir de ahí, desarrolla un modelo para la comprensión de la estructura de la neurosis, en el que toma en cuenta las relaciones que el niño mantiene con las condiciones adversas del entorno y especialmente con su padre y su madre con la consecuente construcción de la famosa tríada: Ello, Yo y Super-Yo. Según Freud, los esfuerzos del ego infantil por evitar el “dolor” resistiendo directamente a las impresiones exteriores, pertenecen a la esfera de lo que llamaríamos “normalidad”; incluso, según esta perspectiva, aunque se puede asegurar que sus consecuencias pueden ser decisivas para la formación del ego y del carácter, no se las considera patógenas.

Según lo que yo creo, los seres humanos no nacemos con una ansiedad básica, y es en  la relación con nuestros padres donde vamos construyendo ese caparazón para protegernos del mundo; y un sinnúmero de estrategias para conseguir, aunque sea de manera sustituta, el amor de nuestros padres que tanto necesitamos para vivir. Creo que los niños y las niñas nacen con un gran potencial, único y especial. El psicoanálisis exige un sistema de defensa porque afirma la existencial de una ansiedad básica contra la que hay que defenderse. Yo creo que nuestros hijos nacen sin ansiedad, y es a través de la relación que mantenemos con ellos que les “obligamos” a construir muros y cercas (una personalidad neurótica). Y, mi utopía esperazanada es creer que si nosotros mejoramos el tipo de relación con nuestros hijos (aceptándolos de manera incondicional en el ser y corrigiéndolos, cuando fuera menester, en el hacer), dándoles todo el amor que necesitan y satisfaciendo sus verdaderas necesidades, conseguiremos que sean más su yo real y menos ese yo irreal construido para agradarnos y conseguir, aunque sea de manera desesperada, nuestro amor.

Esta entrada fue publicada en Amor y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

11 respuestas a Ello, yo y super-yo

  1. Albert dijo:

    Jo tb tinc aquesta esperança.
    Encara q, de moment , no pels meus fills.
    Pq no en tinc.

    L’ego es formarà de totes maneres, però amb respecte i amor
    qui sap si la ferida serà menys profunda.

    Abraçades de neuròtic : )

  2. Joan Gutiérrez dijo:

    Bones Guillem i companyia, gràcies per les teves paraules

    L’amor incondicional que els nostres pares ens van mostrar ens hauria d’haver imprès una de les lliçons més importants en la nostra vida: sense donar-nos un amor incondicional a nosaltres mateixos és impossible desenvolupar-nos com a sers lliures.
    Pero, és probable que els nostres pares, i els pares dels nostres pares, i així succesivament no ens donessin un amor incondicional sempre i en tot moment. Fins i tot podríem pensar que els nostres pares no ho van fer gairebé en això d’estimar-nos incondicionalment. Si pensem així, pot ser ens trobem en aquesta vida havent d’educar a un fill sense haver entès què és donar-se un amor incondiconal.
    Ergo, la gran pegunta és: què és donar-se un amor incondicional a un mateix? Com diu el Guillem, acceptant-nos plenament tal com som, i revisant el nostre fer (afegeixo també el sentir). Si no fem aquest exerci d’humilitat i gratitud amb un mateix, podem estimar/educar incondicionalment?.
    Hem de sentir culpa per no haver depurat el nostre ser abans de…?
    Si ens sentim culpables, qui ens ha de perdonar?, no hauríem de començar a perdonar-nos nosaltres mateixos?, no és aquest el primer pas en el camí de l’amor incondiconal cap a un mateix?
    A vegades penso que és una recerca filogenètica, és a dir, els nostres pares van deixar el testimoni en punt del camí, nosaltres el vam recollir i continuem corrent, sovint com els crancs… ergo no té cap sentit buscar culpes, ni a fora, ni a dins, perquè ells van fer el mateix que nosaltres fem amb les cartes que tenien, i els nostres infants i joves coetanis que ens sobrevisquin faran el mateix i així succesivament.
    Per tot això, perdonar no seria assumir un objectiu i un procés comú?
    I dins del meu debat intern, sempre unes últimes preguntes que m’inquieten:
    Què ens aporta una guerra o un assassí?, també ens diu qui som?
    Què ens aporta la pèrdua?, pot ser ens recorda d’una forma òbvia i dolorosa el que tots tenim en comú?
    Hi ha un missatge en TOTES les coses?

    Bé ja paro… per salut mental, je, je. Guillem ja veus que el teu post m’ha remogut per dins…

    Bona nit i salut de tots tipus per a tothom!

    • Respete a les teves darreres preguntes, em ve de gust dir que:

      des de fa un temps penso que tot té un missatge; o, millot dit, que a tot li podem trobar un missatge.
      I, potser, afinant un pèl més, podria jugar dient que el missatge que porten associades les coses (esdeveniments, contes, situacions, etc.) depèn de la mirada i la profunditat de l’observador.
      Per tant, crec que, sí, els missatges que eleborem de tot allò que ens passa reflecteixen, d’alguna manera, qui som i en quin moment estem…

      Una abraçada i mil gràcies

  3. Juan Ma dijo:

    Bona nit a tothom,

    Diuen que l’amor Eros es el desig, l’atracció sexual…
    L’amor Agape es el de la generositat, l’entrega als altres sense esperar res a canvi, l’empatia i l’amor que es dóna en les amistats.

    Alguns psicoanalistes creuen que l’amor cristià, que seria aquest amor agape es una sublimació de l’amor eros, tot i que jo no estaria d’acord.
    Més aviat penso que l’amor agape existeix perque com a essers humans també existeix l’entrega, la empatia, la generositat, la solidaritat com a valors intrínsecs a la biologia humana i no solament com a valors culturals (així, doncs, rebatiria, amb tots els respectes, i a risc d’estar equivocat, que les malalties mentals siguin només d’origen biologic, sino també d’origen cultural i per tant la llum i la fosca conviuen en tothom siguem neurotics, autistes i/o psicotics…).

    Així doncs, alguns autors i algunes persones, influits per la psicologia freudiana creuen que no es bo donar tant d’amor o que hi ha alguna distorsió o disfunció en la persona que dóna amor a tort i a dret. Tampoc estaria d’acord.
    Sovint, a vegades, confonem aquets tipus d’amors i per això la gent fa comentaris com dient que no es bo donar tot l’amor… però, tot depen.
    Jo crec que l’amor incondicional si el sabem i podem donar-lo comporta un risc, el risc de no ser estimat com voldriem per l’altra persona, però llavors deixa de ser incondicional, ja que es un amor interesat, dependent o exigent. Penso també que tots poden escollir fins on donar amor, però no donar-lo per covardia o comoditat es un dels majors defectes que crec que es donen en la nostra societat de consum.

    Una abraçada,
    Juan Ma

    • El teu escrit em suggereix que, segurament, tots els problemes emocionals podrien ser porblemes vinculats amb l’amor i, amb lata probabiliat, tots derivarien d’una frustració per no haver satisfet la nostra necessitat vital d’amor durant la infantesa.
      D’aquesta manera, o bé tenim dificultats perquè n’estem assadegats per no haver quedats sadolls d’amor quan érem xics, o bé hi renunciem deixant perdre la nostra capacitat de donar-lo.

      Gràcies, Juan Ma

  4. sabina dijo:

    M’ha arribat per varies informacions diferents la visió de l’ego com un mecanisme de defensa que construïm per tal de sobreviure i viure en un entorn competitiu i fraticida, on
    estem sols en un medi escàs d’afectes i de reciprocitat.

    La meva experiència amb dos fills, m’ha ensenyat que els nens des del moment de neixer, ho necessiten tot del seu entorn però també viuen absolutament entregats a aquest entorn donant-nos al pares un amor incondicional tan inimiaginable, que nosaltres inmedatament frenem i reprimim perquè som incapaços de rebre’l, ni de ser recíprocs a la seva entrega total. Tampoc el vam rebre i ens sembla amenaçador un amor tan incondicional, i desseguida necessitem contenir-lo posar pautes, horaris, normes i límits a la seva entrega, de manera que reproduïm inconscientment l’escasés, i el cicle torna a començar.
    TRencar-lo és dificil perquè el porten incrustat en les nostres més primeres experiències i s’ha interpretat durant molts anys com a ansietat basica natural inherent al ser humà.

    Fa un temps que em vaig subscriure a aquest blog, perquè m’agrada el teu enfoc i la teva inspiració. Gràcies.
    Sabina

    • Sabina,
      moltes gràcies pel teu comentari,
      i per compartir amb tots la teva experiència.

      M’agrada molt que les persones que llegiu el blog us animeu a escriure-hi i a dir la vostra.

      Una forta abraçada

  5. Pingback: Autorregulación | Ser para educar

  6. Pingback: De niño a niño interior, o cómo el trabajo con niños puede ser una segunda oportunidad (2/4) | Ser para educar

  7. Pingback: Ciudadanas y ciudadanos (2/2) | Ser para educar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s